Hola, os dejo un articulo que me han publicado en futbolcatalunya.com, podeis entrar y dar vuestras opiniones.
Una categoria on val tot
Aquí sí que hi ha por escènic
PER: XAVIER CASABON-ENTRENADOR
La Segona Regional de Barcelona, és una categoria de difícil definició ja que per un cantó s’uneixen jugadors amb 
classe, tècnica, potència física per estar en categories superiors, sense cap tipus de complexa respecta a molts dels jugadors que estan a primera regional o preferent, però que per diferents motius conviuen en aquesta Segona Regional, ja sigui per amistat, per afinitats amb algun entrenador, per ser l’equip d’enfront de casa, etc...Per altre banda apareixen jugadors que havent estat a categories superiors acaben el seu periple futbolístic en aquesta categoria, on encara hi ha alguns clubs “privilegiats” que poden pagar una “mòdica” quantitat a aquests jugadors per a què engreixin les seves files i aportin aquest plus de experiència i qualitat per optar a un possible ascens o llocs d’honor al final de la temporada.
S’ajunten per un costat equips “B” d’alguns mig grans de Barcelona, amb gent jove i de qualitat a les seves files i que esperen poder tenir un forat al primer equip o buscar-se una sortida en equips de superior categoria, equips amb una bona cantera de futbol base, amb poc poder econòmic i que basen els seus fitxatges amb la gent que puja del juvenil, amics dels jugadors, etc... amb suficient qualitat futbolística però un grau de compromís més baix que altres equips, al no ser el futbol una de les seves primeres prioritats, i per últim equips dels denominats “de barri”, equips que conten sempre amb les seves plantilles amb jugadors que van a per totes, fins i tot a vegades fregant límits extra esportius, equips difícils de guanyar, que no donen mai una pilota per perduda.
Tot aquest maremàgnum de jugadors, equips, així com d’entrenadors de diferents nivells, des dels que cobren per realitzar el seu treball fins els que com jo que estem començant en això d’entrenar, desprès d’haver-nos passat la nostra època daurada de jugadors i que per el “mono” del futbol, intentem obrir-nos camí en això de la banqueta (es passa molt pitjor que a dins d’un camp de futbol), a tot això, hi ha que afegir-li terrenys de joc de tots els colors, grans, petits, mínims, de gespa artificial en perfecte estat de terra seca i dura que permet tot tipus de bots de la pilota excepte el bot que hauria de tenir l’ esfèric, sense oblidar-nos de l’estimat” públic de l’equip contrari, sempre disposat a increpar a l’àrbitre (aquest és un tema apart), als jugadors rivals a la banqueta rival, etc... en moltes ocasions amb un coneixement futbolístic més bé limitat tan a nivell tàctic com de las regles del propi esport, l’important en aquests casos és que el teu equip guanyi, sigui com sigui, però que guanyi.
Si el Sr. Jorge Valdano parlava del temor escènic del Bernabéu, és perquè mai ha sortit a disputar un partit d’aquestes categories, estic convençut que els meus jugadors es riurien d’aquest temor escènic si un dia, en comptes de jugar en depèn de que camps i amb la única referència d’un àrbitre (moltes vegades jove i que esta començant amb això de la regional), els posessis a jugar en qualsevol terreny de joc de Primera Divisió, amb aquest Col·legiat assistit a les bandes per dos líniers, vint-i-cinc càmeres repartides per tot el terreny de joc i que no es perden cap detall de qualsevol frec que es produeixi entre els jugadors (de segona regional aquest detall seria el blau en el ull o el llavi inflat del jugador agredit mentre que el pobre Sr. Col·legiat que únicament té dos ulls, està seguint a la pilota que circula per l’altre costat del terreny de joc).
Sr. Valdano, em fa riure el seu temor escènic
XAVIER CASABON-ENTRENADOR
0 comentarios